Pàgines

dilluns, 23 de juny de 2014

Richard Strauss


http://www.laie.es/grupos/especial-categoria.php?codCategoria=957

Sempre ens embadalim amb les famoses imatges d’inici i cloenda de la pel·lícula de Stanley Kubrick 2001, una odissea de l´espai, seqüències cinematogràfiques embolcallades amb una música contundent, però de les quals sovint n’oblidem l’autoria. 


Aquesta "banda sonora" va ser composada, ni més ni menys, l’any 1896 per un jove compositor alemany mentre estava immers en la lectura d’un llibre que va crear polèmica: Així parlà Zaratustra, del filòsof alemany Friedrich Nietzsche, autor que va revolucionar, si més no, les ments d’una joventut que necessitava qüestionar la seva societat, el món conservador de finals del segle XIX, ancorat en uns valors encarcarats que s’esfondrarien amb el conflicte d'abast internacional del 1914.

Tot just aquest any 2014 fa exactament cent cinquanta anys del naixement, de Richard Strauss a la ciutat de Munic, l’any 1864, un artista que va ser un dels compositors capdavanters, i posteriorment detractors, del que s’anomenaria al llarg del segle XX com a "Música Moderna".

El jove Richard, es va iniciar de ben petit en el món musical amb l’ambient melòman de casa seva i ja amb sis anys enllestia les seves primeres composicions musicals. Com a compositor,va ser influït de bon començament per la música del romanticisme alemany, però ben aviat la genialitat de Richard Wagner el va esperonar a la recerca de nous mons sonors. Aquesta experimentació es va fer palesa de forma gradual fins arribar a la creació de l’òpera Salome,basada en el drama homònim d’Oscar Wilde. L’estrena va ser un veritable escàndol. L’erotisme i el crim, l’orquestració explosiva i l’ús temàtic de leitmotivs, una influència clarament wagneriana, van fer-ne una obra revolucionària del gènere expressionista. Poc després, l’any 1909, amb la seva segona òpera Elektra, va consolidar un llenguatge estètic propi que l’allunyava de la tonalitat i l’apropava més i més a l’abstracció harmònica.

El cavaller de la rosa suposarà un canvi de direcció estètica, espantat en enfrontar-se a la decisió de si realitzar el salt definitiu cap a l’atonalitat absoluta, i es va instal·lar clarament en un neoclassicisme conservador que serà el seu fins a la seva mort el seu ideari estètic.

El seu posicionament ambivalent durant el règim nazi ha produït un reguitzell de llibres sobre aquest període de foscúria, en el qual hi abunden més i més interrogants que no pas respostes. Les dades biogràfiques ens fan reflexionar i qüestionar on comença i on acaba la responsabilitat d’un artista respecte als esdeveniments polítics de la seva època. 

Aleix, Laie Liceu