Pàgines

divendres, 19 de juny de 2015

El temps passa i la qualitat perdura

Un cop al mes, segur, segur, que la mare l'havia d’estirar de la mà perquè el petit quedava aturat només sortir de casa: “au va, que farem tard” deia la mare, “però què deu mirar?” pensava. 


 

El petit guaitava, embadalit, la cerimònia mensual de neteja de la colossal làmpada de llàgrimes de cristall que presidia Can Baylina. Un cop al mes, dues dones esmerçaven tot un matí a netejar, una per una, totes les llàgrimes. El que més li cridava l’atenció eren dos immensos paraigües negres que penjaven cap per avall   de  l’aranya, perquè la mare ja li havia explicat, milions de vegades, que les làmpades de braços i llàgrimes de cristall que penjaven del sostre es deien aranyes i que els paraigües es posaven perquè, si per desgràcia queia una llàgrima, anés a parar a l’interior del paraigua i no a terra, evitant així una trencadissa. 

En aquella època, quan es parlava de com eren de bons els croissants de la Baylina, encara se sentia algú que deia que els que feia el pare del Josep Oriol encara ho eren més, de bons. El vailet no recordava ni el pare del Josep Oriol ni els seus croissants, només sabia que a ell, els croissants de Can Baylina li agradaven d’allò més! I que entrar a Can Baylina era com una festassa perquè d’una banda hi havia aquells dos aparadors esbiaixats que eren com una temptació constant i un cop a l’interior la vista se n’anava amunt, amunt cap a la làmpada que atreia les mirades de tothom i cap aquell aparador per sobre del taulell amb una exposició esgraonada d’ampolles de cava i de vi  dolç que sempre feia pensar al vailet que com s’ho devien fer per arribar allà a dalt! A sobre el taulell, hi havia aquells pots de vidre amb els caramels i aquell de tant gros amb les galetes maria, que n’eren de bones! A més, l’olor que desprenia era l’olor de la primera hora a casa seva, perquè sempre s’havia despertat flairant, pel pati interior de l’illa,  les fornades de la Baylina, una olor dolça, amorosa, de promesa de coses bones.

El vailet va créixer, és clar, i la Baylina va ser una de les primeres botigues a les que va anar sol. Llavors li agradava molt menjar-se una panet de Viena amb pernil dolç. La Maruja, era l’època de la Maruja,  obria el panet i hi posava el pernil dolç que havia tallat amb una màquina i que no tocava per a res si no era amb unes pinces. Després retallava el pernil que sobresortia del panet, no fos cas que entregués alguna cosa que no fos perfecta!

Arribava la quaresma i a casa, cada dimecres i divendres, apareixien els millors bunyols de l’Empordà que hagués menjat mai, les coques de les revetlles eren millors que els petards i el dia de reis, l’única cosa per la qual no li feia basarda deixar de jugar era per menjar-se el tortell.

Els dies de festa apareixien Massinis, Biscuits de la Reina o una safata ben assortida de rebosteria. Si els pares tenien convidats a prendre cafè a la tarda, sabia que podria menjar alguna d’aquelles pastes de té tant i tant bones, i de tant en tant compraven aquell pa anglès que no tenia res a veure amb el d’una marca comercial molt popular i amb els exàmens de la facultat es dopava amb croissants de poma.

La vida el va portar fora de la ciutat i quan, anys després, va tornar a la casa familiar, va retrobar la familiaritat de Can Baylina. Hi havia hagut canvis, és clar:  la Maria Teresa havia tornat de Portugal i despatxava, havien fet obres i ara oferia una imatge moderníssima, la làmpada havia desaparegut, ja no feien Biscuits de la Reina i havien canviat la forma i la mida dels panets, però l’essència seguia sent allà. Hi havia pastissos nous i les neules seguien sent les millors del món, s’incorporaren els macarons i d’altres modernitats, però al vailet, per Nadal, li seguien fent, per encàrrec, el pa anglès per a fer les torrades pel salmó fumat.

D’aquí a uns dies, no gaires, la Baylina tancarà les seves portes després de tres generacions. El Josep Oriol es jubila i baixa la porta d’una botiga que forma part de l’imaginari col·lectiu del barri. Així s’acaba una llarga relació de tres generacions amb els llaminers de Barcelona.

Amb aquest tancament s’acaben moltes coses, s’acaba l’olor dels meus despertars (perquè com ja deveu haver endevinat, el vailet sóc jo mateix), s’acaben els esmorzars dels diumenges, els dolços de les festes, el pa anglès del Nadal, les gentileses del Josep Oriol, la xerradeta distesa, i sobretot, sobretot, s’acaba una època. Els nens del barri, a partir d’ara, ja no tindran la Baylina com a referent, n’establiran d’altres, i els que ens anem fent grans recordarem amb nostàlgia les bones estones que la Baylina a portat a les nostres taules.

A falta del llibre de la Baylina us recomano el llibre de la xocolateria més antiga de Paris que fou fundada el 1761, 138 anys abans que la Baylina (1899) perquè crec que si algun dia existís el llibre de la Baylina seria molt semblant a aquest: À LA MÈRE DE FAMILLE.

Gent de Can Baylina, que tingueu moltíssima sort i moltes gràcies, a  tots, per les bones estones que ens heu fet passar.


Enric, de Laie Pau Claris

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Quin greu que pleguin!

lu dolz casademunt ha dit...

Amics, avui darrer dia de les coques de Sant Joan a Can Baylina...

Però com diu l'Enric la recordarem sempre.

Gràcies per ser amic nostre Enric.

lu